Filmoteca Espanyola

El primer cinematògraf de Madrid el va instal·lar, el 1896, un concessionari de Lumière als baixos del desaparegut Hotel de Rússia, a la Carrera de San Jerónimo. Al començament del segle XX les pel·lícules es projectaven en salons, barracons itinerants, teatres o sales d'espectacles. A mesura que va augmentar el metratge de les pel·lícules, es van anar construint barracons fixos en solars buits. La seua estructura continuava sent fonamentalment de fusta, però, a poc a poc, s'hi van anar afegint parets de maçoneria, decorats d'escaiola i ornaments perquè atragueren el públic.

El Cinema Doré és un dels locals cinematogràfics de Madrid i va nàixer com un local per fer-hi diverses activitats socials d'oci: el que llavors s'anomenava un saló.

En el seu emplaçament actual del carrer Santa Isabel, 3, al barri d'Antón Martín, s'inaugura el 19 de desembre del 1912 el saló Doré. Tenia capacitat per a 1.250 espectadors i estava format per una planta baixa i dos pisos, un jardí i una sala per a fumadors.

Però és el 1923 quan es construïx l'actual Cinema Doré. El projecte datava del 1922 i els plànols estaven signats per l'arquitecte Críspulo Moro Cabeza, amb la promoció de l'industrial Arturo Carballo Alemany. En la construcció del Doré, també va intervenir-hi el mestre Francisco Garriga, especialista en la fabricació de mobles. La llicència de la construcció és del 17 d'octubre del 1922. L'estil modernista que es va adoptar per al Doré era l'habitual en els cinematògrafs d'inici de segle i era coherent amb l'arquitectura que s'estava duent a terme llavors a Madrid.

En els anys immediatament posteriors a la seua inauguració, el Cinema Doré va esdevenir bastant famós i el negoci, pròsper. La prova en són les obres que es van dur a terme a l'interior. El desembre de 1924, el llavors llogater (Aurelio Ruiz) va encarregar a l'arquitecte Manuel López-Mora una nova distribució de les llotges a l'última planta i als laterals. Amb gran èxit, es van exhibir al Cinema Doré Gloria que mata (gener del 1925), de Rafael Salvador, un documental sobre la mort del torero Manuel Granero; i Frivolinas (abril del 1927), dirigida per Arturo Carballo, empresari del mateix cinema, integrada per diversos números de revista sense esquema argumental i restaurada recentment per la Filmoteca Espanyola.

No obstant això, van ser escasses les estrenes -almenys d'àmbit estatal- que es van realitzar a la sala. La projecció s'efectuava amb la interpretació dels temes musicals d'una orquestra i uns cors. Entre els principals intèrprets figuraven artistes coneguts d'aquells anys, com María Caballé, Rosita Rodrigo, Eva Stachino, "Ramper" i Miguel Ligero.

L'existència del Cinema Doré va arribar a veure's afectada pel declivi gradual del barri d'Antón Martín, que perdria les principals funcions i quedaria reduït a un conjunt de servicis: mercats, cinemes, etc.

A partir dels anys trenta del segle passat, el Cinema Doré es va configurar com una sala de reestrena, amb dos sessions diàries. Fins que es va tancar, el 1963, va ser un cinema de barriada, conegut popularment com el "Palau de les Pipes".

Fins al 1982, en què la corporació municipal -emparada pel Pla d'Ordenació Urbana de Madrid- adquirix el Cinema Doré com a edifici d'interés arquitectònic i ambiental que ha de ser conservat, este va restar abandonat, en especial la façana i els murs exteriors.

Després que el comprara l'Ajuntament i se signara l'acord de cessió al Ministeri de Cultura, es decidix destinar-lo a local estable de projeccions per a la Filmoteca Espanyola, i se n'inicia la restauració, amb càrrec a este departament, dirigida per l'arquitecte Javier Feduchi. Es conserven els elements arquitectònics i decoratius de l'antic edifici i es procedix a la construcció d'una segona sala a la part inferior. El vestíbul central es restaura i s' habilita perquè aculla una cafeteria i una llibreria, i es respecta així l'estructura característica de pati rectangular amb balconada, il·luminat per una lluerna central i al primer pis s'instal·len diversos despatxos. El primer projecte de restauració del Doré data del maig del 1982. Les obres es prolongaran fins al 1989 i el cinema s'inaugura el 28 de febrer del mateix any.

D'esta manera, la Filmoteca Espanyola aconseguix tindre, per primera vegada, un local propi per a les seues projeccions públiques i recupera un dels més antics i característics cinemes de Madrid, dins de l'anomenat eix Atocha-Antón Martín, amb perspectives de consolidar-se com un renovat focus cultural de la ciutat.